Procedeix d’Amèrica Central. Es tracta d’una planta perenne, de tiges allargades molt ramificats d’un color verd fosc, formats per tres cants en els quals s’incrusten unes petites i fines espines, de manera similar a un cactus, però al contrari d’aquest, perquè és rastrer.
Una de les vegades que vaig viatjar a Tailàndia, vaig tindra l’ocasió de veure com certes persones els produeixen en corrals, en uns cossiols grans. Dins instal·len una estructura de tub reforçat de ferro formant una “T” i sobre travessers de fusta que serveixen com a protector, baixant la temperatura de la calor del sol perquè la planta no es cremi. També aquesta estructura l’ajuda a emparrarse si es lliguen al tub. Després d’un any ja està ramificat per sobre deixant caure les tiges d’on surten els fruits.
Els fruits són grans i estan format per una escorça (part externa) semblant a una flor i la polpa (part interior del fruit), amb una textura molt semblant a la del kiwi. Barrejada amb aquesta polpa estan les múltiples i petites llavors de color negre.
N’hi ha de diferents varietats. A Àsia hi ha les de color porpra, la polpa és d’un color blanc-grisós i les de color rosat, que per fora i per dins són rosades. També hi ha una varietat groga semblant a les anteriors però més petita i amb unes pues semblants a les que tenen les figues de moro. El seu sabor és dolç tot i que no és embafador.
El fruit és ric en Vitamina C i també conté vitamines del grup B (B1, B2 i B3). Així mateix, conté minerals com calci, fòsfor i ferro. Les comestibles llavors contenen àcids grassos, molt beneficiosos per a la salut. També la pitahaya és molt utilitzada com a digestiu per les seves múltiples propietats.